Un 1° Maggio contro la UE e la NATO

Intervento di Joan Sebastià Colomer (Endavant, Paesi Catalani)

És 1r de maig. És el dia internacional de la classe treballadora. És el dia de prendre la paraula com a classe treballadora. Sovint sentim els ideòlegs del sistema, polítics i tertulians parlar sobre les coses “que realment preocupen a la gent”. I quan parlen de la gent saben perfectament a qui es refereixen. La gent som algú que no son els polítics, els empresaris i els jutges. La gent és algú que no té diners per finançar les campanyes dels partits ni els mitjans de comunicació. Que no té una policia pròpia ni pot parlar amb veu pròpia. I per això son altres els que han de dir quines son les coses que preocupen a “la gent”. La gent és la classe treballadora. La gent és el proletariat. Que les paraules no estiguin de moda no vol dir que no descriguin fets. I qui defineix quines son les coses “que realment preocupen a la gent” és la burgesia. Els seus mitjans i els seus partits. Però avui és 1 de maig i qui ha de prendre la paraula avui ni que sigui per assajar de prendre la paraula tots els dies de l’anys som les treballadores i els treballadors. Ells ens volen únicament preocupats pels nostres salaris i les nostres pensions. I és cert que ens preocupen. Greument. Però sabem perfectament que mai no podrem millorar-los en termes generals i amb certa estabilitat si no és lliurant una dura lluita pel poder polític. Si no ens enfrontem amb el sistema i som una amenaça pel seu futur. Aleshores ens escoltaran com s’han vist obligats a escoltar-nos altres vegades. I demostrarem que existim com a classe, que tenim consciència de classe i que la seva història no és la nostra. Que aprenem dels errors del passat i no tornarem a donar per bones les seves engrunes fins que tinguin una nova ocasió d’atornillar-nos. Que hem après la lliçó i sabem que les nostres necessitats no caben ni en la Constitució Espanyola, ni en la francesa, ni a la UE ni a l’OTAN. Que cap d’aquestes estructures no és reformable ni es pot regenerar perquè son instruments, des del primer minut, per a la dictadura del capital. Son els instruments de la nostra opressió i la garantia que l’espai de la nostra llibertat serà sempre el que ells determinin. Lluitarem pels nostres salaris, per les nostres pensions, pels nostres hospitals i per les nostres escoles. Però ho farem sabent que res de tot això és un regal que el capitalisme ens ha donat sino quelcom que la lluita dels treballadors i les treballadores durant dècades ha arrabassat a l’enemic. Quelcom que nom.